La Brigada Pomorska
La
mitologia polonesa ofereix un exemple del menyspreu a la 'relació de forces'
com a veritat política
La
Vanguardia en català | 09/12/2012 - 00:00h
Enric
Juliana
Madrid
La
cavalleria polonesa és un dels grans mites de la Segona Guerra Mundial. El
setembre del 1939, tot just es va iniciar la invasió alemanya de Polònia, els
alts oficials de la Wehrmacht es van trobar amb una sorpresa: els polonesos
contraatacaven amb la cavalleria. Amb la cavalleria del segle XIX! Polònia no
havia dut a terme la modernització militar d'altres països europeus -el cos de
cavalleria era el més reticent- i es trobava en clara inferioritat davant la
renovada maquinària de guerra alemanya. (Al cap d'un temps, els soviètics
s'encarregarien del cop de gràcia, assassinant milers d'oficials i policies
polonesos al bosc de Katyn). Cavalls contra tancs. El 2 de setembre del 1939,
l'heroica Brigada Pomorska es va llançar al galop contra els panzer. La unitat
va ser aniquilada i els oficials alemanys, molt impressionats, es van convertir
en els grans propagandistes de la gesta. Així va néixer la llegenda.
Fa
sis anys, quan les coses no estaven tan difícils i hi havia menys risc que el
diable s'apoderés de les metàfores, em vaig atrevir a fer servir la imatge de
la Brigada Pomorska per il·lustrar el comportament de les forces polítiques i
econòmiques catalanes en els dos episodis clau de la legislatura
Maragall-Zapatero (2003-2006): la reforma de l'Estatut i l'opa de Gas Natural a
Endesa. L'intent d'ampliació de l'autonomia catalana amb biaixos confederals i
el no menys ambiciós propòsit de concentrar a Barcelona el principal pol
energètic espanyol. "La Brigada Pomorska" és un els capítols de La
rectificació, assaig que vaig tenir l'honor de compartir amb Lluís Bassets,
Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Antoni Puigverd i Ferran Sáez Mateu.
Un llibre que, tot i que incloïa punts de vista molt diferents i fins i tot
contraposats, advocava perquè hi hagués més dosi de realisme en la política
catalana. Un llibre necessàriament antipàtic en una Catalunya que llavors
oscil·lava entre el somni, el desinterès, l'hedonisme i la sàtira. (Avui es mou
entre el somni, el desinterès, la sàtira i la ràbia davant la crisi).
Per
als qui hem heretat de la vella cultura política un cert respecte litúrgic per
la relació de forces, la història de la Brigada Pomorska constitueix una
metàfora excel·lent dels desastres que es poden derivar d'un excés de
voluntarisme. En la confluència de l'Estatut amb l'opa d'Endesa (confluència no
desitjada pels promotors de la segona iniciativa), sembla bastant evident que
no es van calibrar de manera adequada la fortalesa i l'agressivitat dels
centres de poder derivats de la privatització dels antics monopolis públics i
de la fenomenal hegemonia política i ideològica del Partit Popular a la capital
d'Espanya. Aquell doble envit va ser interpretat ràpidament a Madrid com una
prova decisiva sobre la capacitat real del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero
per obrir un nou solc a Espanya. Si fracassava, continuaria sent el president
per accident. I va fracassar. Recordo com si fos ahir, el comentari sec d'un
excol·laborador ben intel·ligent de José María Aznar en un restaurant de
Madrid: "L'Estatut i l'opa a Endesa; em temo que les dues coses alhora no
poden ser".
Després
de la raspallada corresponent al Congrés, l'Estatut va acabar sent perforat per
la guerra de guerrilles que l'actual ambaixador d'Espanya a Londres va tenir
l'habilitat d'orquestrar al Tribunal Constitucional davant la mirada atònita de
la presidenta, María Emilia Casas, una experta en dret laboral que no s'havia
imaginat mai estar en una situació tan difícil. L'opa a Endesa va tenir més
rebots que una pilota de bàsquet. Primer alemanya que catalana, va acabar sent
italiana. La va comprar Enel, una de les principals empreses públiques de la
República italiana, no pas sense haver enemistat ferotgement Angela Merkel amb
el president socialista espanyol en vigílies dels temps terribles. Com en una
tragèdia grega, els actors principals d'aquell moment tan agitat desconeixien
el drama que s'acostava. (El 2005, Gas Natural oferia 21,3 euros per acció; el
2007, Enel va desbaratar l'opa de l'alemanya E.ON i va aconseguir la companyia,
en aliança amb Acciona, oferint 40 euros per acció; a finals del 2012, conclòs
el miracle espanyol, Endesa cotitza a 16,4).
La
imatge de la Brigada Pomorska li va agradar a Jordi Pujol, sempre interessat en
les lliçons de la història. Recordo bé el comentari que va fer (referit al
govern tripartit de la Generalitat), acompanyat de l'habitual estossec:
"Però què es pensaven que és Espanya? Que no la coneixen?" En
aquelles dates, Pujol va publicar un article a l'ABC en el qual plantejava un
pacte: si Espanya reconeix la dimensió nacional de Catalunya, Catalunya haurà
de correspondre.
El
pacte no va tenir lloc, la crisi va començar a devorar-ho tot i la Brigada
Pomorska torna a ser present en la ment dels qui no compartim l'estrany
triomfalisme segons el qual l'ordre dels factors polítics no altera el producte
i el 25 de novembre va tenir lloc un simple ajust de forces a l'interior del
catalanisme. ("Ha perdut el projecte hegemonista del partit dels
'amos'", afirma el sempre racionalista Juan Josep López Burniol, autor de
la més aguda definició del resultat electoral). Abans de prosseguir, no obstant
això, us he d'explicar un secret.
Us
he d'explicar la veritat. La llegenda de la Brigada Pomorska és falsa. La
cavalleria polonesa no es va llançar mai contra els panzer alemanys. Aquesta
romàntica història, àmpliament difosa a l'Europa de la postguerra, va ser fruit
de la genial capacitat narrativa d'Indro Montanelli, mestre de periodistes. Les
brigades de cavalleria poloneses van entrar en combat contra unitats d'infanteria
alemanyes, la lluita va ser home a home, i en el curs d'alguns d'aquests
enfrontaments van intervenir forces mecanitzades de la Wehrmatch. Montanelli,
que en aquell temps era corresponsal del Corriere della Sera al Bàltic, va
veure amb els seus propis ulls les restes de la cavalleria polonesa i va donar
crèdit al testimoni interessat dels oficials alemanys. En les seves memòries
(Soltanto un giornalista, conversa amb Tiziana Abate), Montanelli dilueix
hàbilment la llegenda. Els polonesos es trobaven en clara inferioritat de
forces, però no estaven bojos. Els polonesos sempre han sabut resistir.
 |
| Carga de Zumalacárregui, Ferrer Dalmau |
No hay comentarios:
Publicar un comentario